La veritat és que des de que vaig veure aquest llibre en Amazon vaig pensar que l'havia de llegir, perquè un llibre que en la portada diu: tira la teua llibreta de notes i inspira l'aprenentatge em pareix que promet i molt.
Així
que el vaig posar en la meua llista de desitjos i una vegada que he
trobat temps per llegir el llibre l'he comprat i he començat a
llegir-lo.
Després
d'una breu introducció per part de l'autor comencen els capítols.
Fins ara he llegit tres capítols sencers, que passe a comentar
breument.
Capítol
1. Els problemes amb l'avaluació 2.0.
Mark
Barnes fa una descripció dels problemes de l'avaluació actual que
tenim que al final ho fem com ho fem consisteix en posar una nota i
resumint ens diu que el sistema actual d'avaluació està més
dirigit a ser punitiu en els errors que fa l'alumnat que a que
aprenguen d'ells. Està més centrat en que l'alumnat obtinga bones
notes que en l'aprenentatge i finalment tot aquest sistema crea un
entorn on li resulta molt complicat créixer a l'alumnat.
El
capítol està ple de bones reflexions i em quede amb una afirmació
de l'autor que diu que alguns professors fan servir les notes com a
substitutiu dels instruments que antigament s'utilitzava per
infringir dolors corporals. També em pareix molt resultat la
reflexió que fa l'autor que donats uns criteris per puntuar un
treball o examen, segons el que es valore cada part del treball un
alumne pot passar de tindre una nota molt alta a una molt discreta
fent el mateix. El pitjor de tot és que molts centres classifiquen
per nivells als seus alumnes en funció d'aquestes notes.
Una
altra cosa que m'agrada del llibre és que al final de cada capítol
deixa una sèrie de preguntes obertes per a reflexionar. Sense dubte
seria un llibre per a llegir amb companys de claustre. És curiós
que en aquesta època en que tots els instituts tenen un pla lector
no es contemple que els professors llegisquen aquest tipus de llibres
de manera conjunta i reflexionen sobre ells.
Capítol
2. Quan 2+2 no és igual a 4.
Aquest
capítol m'encanta. En ell explica com el sistema de notes que tenim
que suposadament és molt objectiu pot acabar sent molt subjectiu.
Conta dos experiències.
La
primera és una reunió de professors en Boston, on se'ls comenta el
treball que se li ha manat a un alumne, s'indica el que ha fet
l'alumne i es diu als professors presents per grups que posen una
nota. Com passa en aquestos casos la disparitat de criteris és
impressionant.
El
segon és una matriu d'avaluació d'un professor de matemàtiques que
fa a l'alumnat crear una presentació amb Prezi per demostrar que
dominen el tema de les equacions. La matriu pareix molt ben
dissenyada i inclou diferents apartats. L'autor mostra que segons el
pes que se li done a cada apartat la nota de l'alumne pot ser molt
diferent.
Per
tant és molt evident que hi ha molta subjectivitat en el tema de les
notes.
Capítol
3. SE2R. Una fórmula per al canvi.
Fins
ara l'autor havia intuït que tenia un mètode que era millor que les
notes i en aquest tercer capítol ho explica. Aquest mètode es basa
amb la interacció contínua amb l'alumne i s'anomena SE2R
(Summarize, Explain, Redirect, Resubmit). Seria alguna cosa així
com: resumir, explicar, redirigir i tornar a presentar-ho.
En
la part de resum se li indica a l'alumne el que ha fet en una o dos
línies. Si fóra la memòria d'una pràctica de laboratori seria
alguna cosa així com: has presentat una memòria de laboratori de la
pràctica en que es determina el volum d'un sòlid irregular de
densitat major que l'aigua. (L'exemple és de la meua collita, no ho
posa el llibre). En aquesta part es tracta de situar a l'alumne. Crec
que l'autor utilitza per interaccionar amb l'alumnat alguna
plataforma tipus Edmodo o Moodle i per això ha de situar a l'alumne.
En
la part d'explicació hi ha que escriure el que l'alumne ha
aconseguit i el que li falta. Seguint amb l'exemple de la pràctica
es podria posar alguna cosa així: a partir de la memòria presentada
tens clar els instruments de laboratori que s'utilitzen, com es
determina la massa de l'objecte i com es fan el càlcul per
determinar la densitat una vegada saps quina és la massa i el volum
de l'objecte. El que no queda clar és com es determina el volum de
l'objecte.
En
la part de redirigir hi ha que convidar a l'alumne a que millore el
seu treball. En l'exemple que estic posant seria alguna cosa com:
Podries reescriure la part de com es calcula el volum de l'objecte.
Seria interessant que explicares clarament com es fa lectura en una
proveta. Podries acompanyar l'explicació amb imatges que il·lustren
el procés.
La
part de tornar-ho a enviar és un simple recordatori per a l'alumne
de que informe al professor de que hi ha canvis en el treball. Es
podria posar d'aquesta manera: si fas canvis en el teu bloc escriu-me
i m'ho fas saber.
Com
a resum dir que els tres primers capítols d'aquest llibre m'han
agradat molt i quan llegisca més els aniré contant en aquest bloc.
I una pregunta que igual t'estàs fent com a lector: si l'autor del
llibre no posa notes i al final de cada trimestre ha de presentar una
nota perquè la llei l'obliga, com ho fa? Cada alumne al final de
cada trimestre li escriu una carta defensant la nota que es mereix i
el professor i l'alumne fan una reunió on pacten la nota que eixirà
en el butlletí. Açò m'ha paregut molt interessant.
Si
algú està interessat en el llibre segur que li agradarà afegir-se
al grup de Facebook Teachers throwing oot grades o seguir en twitter
el hashtag #ttog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada